POMPEYA

La tragedia de Pompeya sigue resultando fascinante para el ser humano. Ahora, gracias a escáneres 3D podremos saber mucho más sobre lo que pasó.

Posted by PlayGround on Jueves, 8 de octubre de 2015

FUNDACIÓN DE VALENTIA

La piedra angular, la base del argumento de los defensores del año 138 a.C, es un texto del historiador romano Tito Livio. Para que nadie tenga dudas, las autoridades académicas y municipales lo han reproducido en una lápida situada en el pavimento de la Plaza de la Virgen de Valencia.

La frase lapidaria de Tito Livio

IUNIUS BRUTUS CONSUL IN HISPANIA IIS QUI SUB VIRIATHO MILITAVERANT AGROS ET OPPIDUM DEDIT QUOD VOCATUM EST VALENTIA. O lo que es lo mismo: “En el consulado de Iunius Brutus en Hispania, a quienes habían luchado bajo las órdenes de Viriato, les dieron un territorio y una ciudad elevada, denominada Valencia”.

La fecha a la que este texto de Tito Livio hace referencia es el año 616 de la fundación de Roma, el 138 antes del nacimiento de Cristo.

LA MURALLA PRE ROMANA

LA MURALLA PRE ROMANA, UN NUEVO CAMINO EN LA HISTORIA

 

Valencia ha sido una ciudad amurallada durante un largo periodo de su historia, sucediéndose cronológicamente en el tiempo tres murallas conocidas y bastante documentadas de las cuales se conservan algunos vestigios. Esas murallas fueron la romana, la musulmana y por último la cristiana, muralla ésta última que fue demolida a partir de 1865, quedando tan sólo un pequeño fragmento de su lienzo junto a las Torres de Quart.

Pero lo que no está tan documentado es que antes de la muralla romana, existió lo que los historiadores han denominado la muralla pre-romana, pues en la isla fluvial donde en el 138 a.C. Junio Bruto fundara Valentia antes de esa fundación ya habían asentamientos de pobladores que para defenderse de otros pobladores y quizá de los animales de la época, también levantaron una muralla, de las cuales se encontraron algunos vestigios.

Texto de Juan Benito Rodríguez Manzanares

 

L'APOL·LO DE PINEDO

Enguany ha fet cinquanta anys de la troballa de l'Apol·lo de Pinedo.

El matí del diumenge 8 de desembre de 1963, quatre submarinistes valencians practicaven la pesca  en l'àrea del Cazabarcos, un espai de fons rocós situat a uns 300 metres de la platja de Pinedo.

Un d'ells s’hi havia quedat endarrerit. De sobte, va veure alguna cosa estranya que sobreeixia d'una massa d'algues. Es va espantar: sense cap gènere de dubte, malgrat els caragolets adherits, allò era un peu humà, potser d'una persona ofegada. Amb aprensió, va temptejar l'extremitat que emergia del fons amb la punta del fusell submarí; el temor perquè es tractara d'un cadàver va quedar superat per la sorpresa de sentir un so de metall.

Reunits els quatre bussejadors, van treballar tot el matí per a moure la cama; comprovaren que formava part d'una escultura. Va costar molt portar-la a terra. I no va ser fàcil posar en un vehicle adequat aquella figura d’un jove adolescent, quasi de grandària natural, d’1,40 metres d'altura, feta de bronze, amb 150 quilos de pes, que presentava una curiosa postura.

Precisament per aqueixa posició del cos, assegut, un tant reclinat i amb la mà dreta sobre el cap, pròpia de les representacions d'Apol·lo, els experts van suposar de seguida que representava el déu de la veritat, de la llum i de la bellesa.

La identificació resultava opinable, perquè ni portava ni ha aparegut cap atribut que poguera identificar-lo; tampoc no se sap res del suport en què es trobaria, ni l'espai al qual estaria destinada, públic o privat. Però per a Domingo Fletcher Valls, director del Departament de Prehistòria de la Diputació de València, allò era amb total seguretat, una figuració d'Apol·lo, fosa vint segles i escaig arrere. L'estil era hel·lenístic, per açò es va considerar que era una còpia, d'època imperial romana, de l'Apol·lo Delphinios de finals del segle II abans de Crist. També, segons José L. Jiménez Salvador, es tractaria «d'una còpia en època romana de l'original realitzat per Demetri de Milet a la fi del segle II a. de C., que representava l’Apol·lo Delphinios». El mateix J. L. Jimenez mantenia, el 1994, que es tractava d'una obra excepcional, sense parangó quant a «la seua iconografia, grandària i material utilitzat».

Encara que li faltava la cama dreta, i malgrat que el mar ja havia començat a fer estralls en el bronze mil·lenari, quan es va realitzar la primera neteja va aparèixer un bell rostre, de faccions clàssiques. Era una figura de gran qualitat. El procés tècnic de la cera perduda va ser el mètode utilitzat per a fondre les diferents parts de l'escultura, que posteriorment es van soldar, en un treball molt acurat, tant en la fosa com en l'acabat, obra d'un taller d'alta especialització.

La cama que li faltava també es va localitzar poc després de la troballa de la figura, però va ser retinguda per la persona que la va trobar, la qual, només anys més tard, la va oferir en venda per a possibilitar la reconstrucció.

L'Apol·lo de Pinedo ha patit, des de la seua recuperació del mar, ara fa cinquanta anys, dues restauracions integrals; ambdues van ser realitzades per l'Institut de Conservació i Restauració de Béns Culturals del Ministeri de Cultura, la primera va tenir lloc després de la troballa, encara sense la cama dreta; la segona, poc després de la compra d'aquesta cama, va culminar el 1994 i en ella es van conservar els ulls de pasta vítria col·locats el 1967.

Devem la possibilitat de contemplar la serena bellesa de l'Apol·lo als submarinistes Ignacio Cuartero, Joaquín Garcia, Ramón Chichell i Francisco García, els quals van dipositar la peça en el Parc Mòbil de Ministeris el mateix dia en què la van trobar, al mateix temps que es posaven en contacte amb Domingo Fletcher, en aquell temps director del Servei d’Investigació Prehistòrica, per oferir, desinteressadament, la seua troballa casual a les futures generacions, renunciant al lucre personal i al reconeixement públic, que -és de ben nascuts- podem renovar-los, cinquanta anys després de la seua acció cívica.

L'Apol·lo de Pinedo es conserva en el Museu de Prehistòria, al complex cultural de la Beneficència. El podem veure envoltat de la figuració del seu possible destí, el jardí d’alguna luxosa vila romana d’època imperial.

També hi ha una rèplica d’aquesta escultura en la rotonda de la carretera de València a Pinedo.